• Adolescència, problemes i solucions
  • Adolescència, on és la meva criatura
  • Adolescència, relacions més estretes
  • Adolescència, què fer quan arriba

Adolescència, on és la meva criatura?

posted in: VIU SLOW | 0

Deia el gran Carles Capdevila que saps quan el teu fill o filla ha arribat a l’ adolescència perquè quan li preguntes què fa diu “res”, on vas diu “enlloc” i amb qui vas, i contesta amb “ningú”. Llavors “per què preocupar-se per un adolescent que no fa res i no va enlloc amb ningú?”, preguntava. I increïblement arriba un dia on sents aquestes respostes per primer cop i et petes de riure per fora (i et mors de por per dins: l’adolescència ha arribat!! on és la meva criatura?

La resposta no és senzilla, però si has estat al costat de la teva “criatura” durant els anys previs a aquesta etapa, aquest serà un camí natural. Si has estàs més absent, potser et constarà més reconèixer en qui s’ha convertit el teu nadó.

L’adolescència la mateixa etapa per a tothom?

Com a mare de tres adolescents, puc dir que he viscut i estic vivint tres adolescències completament diferent. Si a aquesta experència, li sumo la meva pròpia, la de la meva parella i la del meu germà, doncs resulta que tinc 6 tipus d’adolescents amb moltes més coses divergents que en comú.

Per tant, quan sento allò que l’adolescència és una etapa rebel, jo puc demostrar amb casos reals que sí i que no al mateix temps. Si em diuen que es un moment de reafirmarmació personal, puc respondre que potser sí o potser no.

I quan em diuen que durant l’adolescència la comunicació entre pares/mares i fills/filles deixa de fluir… doncs això… que depèn el cas. Que no només depèn dels pares o dels fills, sino sobretot de com estava el nostre nivell de comunicació, afecte, sinceritat i capacitat crítica abans d’arribar a aquesta etapa.

Photo by Daria Tumanova on Unsplash

L’adolescència millora amb el temps

Carlos González, reconegut pediatra i autor de diversos llibres, explicava sobre el tema “Els adolescents tenen les seves coses, per descomptat. Penso que cal considerar-lo un trastorn hormonal. Enfadar-se amb el teu fill perquè dóna un cop de porta o una mala resposta és com enfadar-se amb els teus pares o avis perquè s’obliden de les coses. Amb la diferència que els teus fills milloraran amb el temps.

“L’adolescència és l’única època on he après alguna cosa”.

Marcel Proust

Però les coses dels adolescents són poca cosa si la relació és bona. En general els adolescents són simpàtics, afectuosos i amables, i només de tant en tant se’ls creua un cable. Però, és clar, si arrosseguem una mala relació des de la infància … Si hem entrenat acuradament als nostres fills perquè sàpiguen que no poden cridar-nos a mitjanit perquè no hi anirem (i de dia moltes vegades tampoc), si els hem ensenyat a fer les coses d’amagat perquè si ens assabentem els cridem, insultem i castiguem… Com podem esperar que, deu anys després, ens expliquin els seus problemes?”

Photo by Andrew Neel on Unsplash

Si bé és cert que l’adolescència té una important vessant hormonal, cal tenir clar que no tot s’acaba aquí, perquè aquesta etapa és tant un fenòmen biològic, com cultural i social.

Una etapa vital i social

Cultural i socialment tendim a considerar l’adolescència com una etapa vital negativa que fa de pont entre l’infantesa i l’edat adulta. I dic negativa, perquè en la nostra ment col·lectiva s’ha dibuixat la imatge d’un/a adolescent com el d’una persona inestable, insegura, tensa i frustrada, amb una clara tendència a rebelar-se contra qualsevol autoritat i en permanent conflicte personal. 

Photo by João Silas on Unsplash

I tanmateix, moltes vegades oblidem que aquest és el seu moment per començar a  guanyar més autonomia, d’assegurar la seva autoestima, d’explorar i d’assumir més responsabilitats. I, sí, és clar, això pot provocar certes tensions en l’entorn familiar, però al mateix temps ens donen una riquesa extraordinària.

Les armes per a una bona adolescència més slow

No ens enganyem, de moments frustants, tant per als pares com per als fills i filles, hi seran facis el que facis. Però també hi han estat en qualsevol etapa anterior. De fet, hi són en qualsevol relació de convivència. Assumir-ho, és important per treure ferro a moltes situacions.

Sempre dic que per a mi la criança s’ha basat en abocar-hi tots els meus sentits. Els 7: l’oïda, l’olfacte, la vista, el gust, el tacte, el sentit de l’humor i el sentit comú. I l’adolescència no és més que una altra etapa d’aquesta criança on he descobert que l’oïda (escolar-los molt), el tacte (abraçar-los sempre que es deixin), l’olfacte (sobretot quan arriben a les 5 del matí després d’estar amb els amics), la vista (confiant en ells al mateix temps que segueixes mirant, ara més en la distància), el gust (vigilant què, com i quant mengen i si la seva manera de fer-ho canvia) són molt importants. 

Però el sentit comú i el sentit de l’humor cobren en aquesta etapa un protagonisme molt important. 

El sentit comú entès com un cúmul de reflexions i vivències. I no entès com el que faria tothom o el que opina la gent.  I el sentit de l’humor entès com una manera de riure plegats, i no com una eina per ridiculitzar ningú. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *